Els diccionaris s’obstinaven a definir l’amor com un
sentiment intens que l’ésser humà busca i necessita, els científics com una
reacció bioquímica combinada amb un còctel de feromones, les senyores com la passió desbordant entre Anastasia Helena i Patricio Juan, podent ser aquestos qualsevol dels protagonistes de les telenovel·les i mini sèries que abundaven a la sobretaula de l'època, els més pessimistes com una malaltia, alguns com una simple tàctica per a robar besos i carícies en la nit, però ella, en canvi, el definia com una cosa totalment visual.
Vaig escoltar la seua teoria centenars de vegades,
parlava de com les seues pupil·les es dilataven i se li eriçava el pèl de tot
el cos, com xicotetes descàrregues que li recorrien l’esquena. “I tot d’un sol
cop d’ull” deia, mentre conjurava amb els seus llavis un somriure que, sense
que ella ho sabera ni jo ho intuira, em robaria la son anys després. Mantenia
el guió com ho fan les bones actrius, creant una melodia amb els seus
moviments, acompassant-los amb la seua respiració i fent de l’argument un
simple llenç sobre el que pintar els seus ideals.
Passàvem les vesprades tancats al vell altell, amagats
entre torres de llibres que perillaven en desfer-se en pols i retalls de l’ànima
d’escriptors sense destí, mentre fora es conformaven amb jugar, a donar tocs a
un vell baló de cuir o somiar amb ser princeses, com la d’aquella pel·lícula,
enfundada en unes incomodíssimes sabatetes de vidre. Sovint ens recolzàvem a l’ampit
de la finestra, i passàvem la vesprada veient com el món continuava sense la
necessitat de la nostra existència. Altres dies, en canvi, desapareixíem en el
bosc, perseguint un exèrcit de malvats donyets que ens havien robat les ganes
de volar a Neverland.
Amb els anys, deixàrem enrere aquell fantàstic univers
que havíem creat sols ella i jo, el varem cobrir amb un poc de pols, com el que
cobria els volums que mai no ens cansarem de llegir al altell, i deixàrem que
les hormones agitaren les nostres neurones fins deixar-les sense alè. La
distància que ens separava era enorme, “com un enorme toll amb el qual, si ens
esguitàrem, faríem desaparèixer la Terra” em va xiuxiuejar a l’orella el dia
que va marxar. Les lliçons de geografia d’aquells anys difusos em varen
ensenyar que, efectivament, l’Atlàntic no era un toll fàcil de botar.
Jo la imaginava en la cima d’aquell mític edifici,
recolzada sobre l’ampit de la finestra i brandint el seu somriure màgic,
deixant passar el temps mentre observava a un enorme King Kong escalant cap al
cel amb la seua estimada en la mà reivindicant que era seua i només seua.
El correu arribava a poc a poc, amb mesos de retard.
Encara així, jo li escrivia cada setmana, enamorant-me d’una joveneta que només
podia vore a la meua ment. Agafava la ploma i sentia la seua mà guiant la meua,
dictant-me a l’orella, amb la delicadesa d’una ballarina de ballet, allò que
volia escoltar. La veia en cada racó, taral·lejant aquella incomprensible cançó
amb la que tantes voltes ens havíem rigut, temptant-me amb una mirada
picardiosa i picant-me l’ullet abans de girar-se i desaparèixer entre boires.
Ella em parlava de Nova York com una enorme ratera, incansable al rellotge,
sempre desperta, coberta de pols, “com els llibres de l’altell, com els trobe a
faltar, i a tu”. Deia que m’enyorava, però com a un llibre, com a un altre
objecte més dels que, per força de la costum, s’havien fets quotidians.
La dibuixava a la meua ment, començant per aquell
somriure que em tornava boig i pujant a poc a poc, com un cineasta inexpert que
abusa dels primers plans, fins poder perdre’m en la seua mirada felina,
emmarcada per una cabellera que li queia pels muscles, formant cascades de foc
que lluitaven per aconseguir els seus pits, en els que tampoc m’importaria
perdre’m.
Passava hores desfent-me sota els seus vestits de seda,
suposant que en Nova York també els portava. Als meus somnis, ella feia olor a
canyella, i jo li cuinava com en aquella desconeguda pel·lícula de nom
impronunciable en la seua versió original, mentre ella es gronxava al ritme de
les pulsacions, estenent els braços fins acaronar la meua ànima. Desprès obria
els ulls de nou, i em trobava davant milions de diminuts nombres que em
plantaven cara valent-se de trigonometria i estranys símbols.
Mai em va parlar de ningú a Nova York, jo tampoc ho vaig
fer, encara que els dos sabíem bé que altres boques ens havien besat. Manteníem
com un secret a veus allò que sentíem. Les seues cartes em contaven històries
d’amor que jo no podia comprendre. Sovint, ella em preguntava si havia vist
l’amor, i jo maleïa no poder oferir-li cap resposta. L’última vegada que li vaig escriure, li
demaní que em contara, com feia abans, asseguts amb les cames creuades sobre el
terra de l’altell, la primera vegada que va vore l’amor.
Caminava
darrere d’una parella, d’aquelles que de tant perdre’s en la mirada de l’altre
ja no sentien la necessitat de caminar a uns mil·límetres de distància, jugant
amb els seus dits i dedicant-se somriures. La dona passejava la seua mirada per
un parc proper i ell, l’havia perdut en algun dels xicotets núvols que es
dibuixaven al cel, es cobrien amb aquella cuirassa invisible que ens converteix
en un altra ombra més caminant en la ciutat. Fou quasi imperceptible. Ell es va
girar, mirant-la amb una dolçor que segons abans no existia, desprenent-se amb
violència d’aquella màscara, llançant ben lluny l’orgull que l’havia fet
observar els núvols, s’apropà al seu oït, murmurant quelcom inaudible, o potser
només volia assegurar-se que la seua estimada continuava allà, que existia de
debò i no era només una il·lusió. Mentre continuava cridant el seu relat mut,
la seua mà, experta en carícies, recorria el braç de la dona, amb la delicadesa
del vent i l’emoció d’un adolescent, fins arribar a la seua mà, on ambdues es van
fondre, entrellaçant-se, confirmant la creença de l’home i provocant un
d’aquells somriures que tan prompte es creen han desaparegut. No hi va haver un
bes, no van pactar un t’estime, no s’abraçaren fins a desaparèixer en
l’horitzó. Simplement continuaren caminant, segurs que ningú havia descobert
que ja no s’emmascaraven.
Amb el temps, vaig convertir aquella quartilla en una
mena de Bíblia, on refugiava els meus dubtes i anava en busca de fe, però també
en un mapa que marcava les coordenades on podria trobar allò que buscava.
Passava les vesprades caminant d’un lloc a un altre, sense cap rumb, amb la
carta guardada a la butxaca, tocant-la de tant en tant per assegurar-me que
continuava allà. Perdia la noció del temps navegant en aquells mars de quitrà
que inundaven la ciutat, buscant mirades i riures, sense cap resultat.
Vaig escriure centenars de cartes reivindicant el meu
dret a conèixer aquella veritat que semblava no ser revelada a ningú, cartes
que van acabar sent combustible de les flames o que van desaparèixer amb un sol
clic, que mai van arribar al seu destí. Mentre jo seguia buscant el tresor, com
un pirata enamorat, van passar els mesos i els anys, amb la nostra lenta
correspondència, una creixent afició a la poesia per la meua part i un temible
to escarlata banyant els seus llavis.
Un dia, quasi sense adonar-me’n, vaig acabar la meua
carta setmanal amb un estimada meua,
dolça meua. Aquella nit, el volum d’Estellés que descansava a l’escriptori
va semblar, per un instant, mirar-me amb ulls de luxúria, prometent-me el
tresor que tant anhelava.
Vaig esperar una resposta durant setmanes, confirmant amb
cada moviment del minuter que tot allò havia estat un terrible error. Perdut en
les batalles que es lliuraven a la meua ment, només vaig saber acudir a aquella
antologia poètica que, finalment, m’havia retornat a la realitat. En obrir el
llibre, va relliscar d’entre els fulls, un petit sobre sense cap inscripció.
Instintivament, abandonant tota condició racional, vaig destrossar el sobre per
a arribar a la carta.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un
costum pacífic de compliment i teles...
Desitge
la ferocitat dels teus llavis sota els llençols.
Varen desparèixer les parets, la ciutat i aquell enorme
toll que ens havia separat durant massa temps. M’encisava el teu perfum, com
als meus somnis, de canyella. No obriria els ulls mai més, si no era per a
perdre’m en la teua mirada.
